Des del model tècnic de disseny del currículum, hem vist que la finalitat d'ensenyança es concreta mitjançant objectius d’aprenentatge, centrats en els resultats que s’espera que obtinguen o aconseguisquen les i els alumnes. Des del model processual, la finalitat pedagògica es concreta amb principis de procediment, és a dir, una sèrie d’idees generals formulades per un professor o professora (o un equip) amb la intenció què els guien en la seua acció docent i en les seues decisions durant la seua intervenció en el procés d’ensenyança (inclús en aquelles situacions imprevistes que hi puguen aparéixer). Venen a ser, per tant, criteris d’actuació que (auto)compromenten al professorat i que l'orienten en què pot fer i què no dins del seu particular procés d’ensenyança. Amb la seua utilització, el professorat, normalment, pretén una actuació més justa en l’ensenyança que atén a eixa dimensió ètica i moral que hem assenyalat com una característica clau del model processual. Estos principis són provisionals i estan oberts al debat. A més, els principis de procediment no s'han d'entendre com un mitjà per aconseguir una determinada finalitat de l'ensenyança, perquè definixen la finalitat per la qual s'establixen, formant part, per tant, d'eixa finalitat (recordem que altra de les característiques del model pràctic és que no hi ha una distinció entre fins i mitjans educatius).
Un exemple d’utilització en la pràctica de l'ensenyança dels principis de procediment és el Humaties Curriculum Project (HCP), dirigit per Lawrence Stenhouse. Este projecte, desenrotllat en diversos centres de Secundària d’Anglaterra, a finals de la dècada dels 60 del passat segle, tenia per finalitat pedagògica:
“desenvolupar una comprensió de situacions socials i actes humans i dels problemes relacionats amb valors controvertits (...).
Resulta interessant assenyalar dues implicacions d’esta finalitat. En primer lloc se suposa que tant els estudiants com els professors desenrotllen la seua comprensió, és dir, al professor se li adjudica el paper de l’estudiant. En segon lloc, la comprensió és triada com finalitat perquè no pot aconseguir-se totalment. La comprensió sempre pot ampliar-se. A més, cap discutir sempre allò que constituïx una comprensió vàlida. El professor i el grup han d’acceptar, com part de la seua tasca, explorar la naturalesa de l’enteniment” (Stenhouse, 1984: 138)
“desenvolupar una comprensió de situacions socials i actes humans i dels problemes relacionats amb valors controvertits (...).
Resulta interessant assenyalar dues implicacions d’esta finalitat. En primer lloc se suposa que tant els estudiants com els professors desenrotllen la seua comprensió, és dir, al professor se li adjudica el paper de l’estudiant. En segon lloc, la comprensió és triada com finalitat perquè no pot aconseguir-se totalment. La comprensió sempre pot ampliar-se. A més, cap discutir sempre allò que constituïx una comprensió vàlida. El professor i el grup han d’acceptar, com part de la seua tasca, explorar la naturalesa de l’enteniment” (Stenhouse, 1984: 138)
¿Com portar esta finalitat a les aules? John Elliot (1993), altre autor integrant del HCP, ens assenyala els següents 5 principis de procediment que van tindre en compte:
"1. Hi ha que tractar en l’aula amb els adolescent les qüestions controvertides.
2. El professorat no ha d’utilitzar l’autoritat del seu càrrec com trampolí per promoure els seus punts de vista.
3. El nucli central de la forma d’investigació en àrees controvertides ha d’estar constituït pel diàleg i no per la instrucció.
4. El diàleg ha de protegir la divergència de punts de vista dels participants.
5. El professor, en quant moderador de diàleg, ha de ser responsable de la qualitat i nvell d’aprenentatge.
El rol del professor consistía en desenrotllar estratègies pedagògiques per a dur a la pràctica estos principis en l’aula. Estes estratègies no podien determinar-se amb antel·lació a les circumstàncies en les que tindrien que operar. Es pretenia que els principis de procediment orientaren i guiaren l’ensenyança, sense prescriure estratègies concretes d’acció en forma de regles. Stenhouse creia que estes estratègies depenen en gran mesura del context" (p. 29)
Què vos semblen els prinicipis de procediment? Quins principis de procediment establirieu vosaltres si fóreu professors i professores d'EF?
Referències:
Stenhouse, L. (1984). Investigación y desarrollo del curriculum. Madrid: Morata.
Elliot, J. (1993). El cambio educativo desde la investigación-acción. Madrid: Morata.
Què vos semblen els prinicipis de procediment? Quins principis de procediment establirieu vosaltres si fóreu professors i professores d'EF?
Referències:
Stenhouse, L. (1984). Investigación y desarrollo del curriculum. Madrid: Morata.
Elliot, J. (1993). El cambio educativo desde la investigación-acción. Madrid: Morata.
La Educación Física es una asignatura diferente, peculiar. Es la única que se lleva a cabo al aire libre y en movimiento. A día de hoy, esto es algo muy valioso para los alumnos, quienes soportan una enorme carga lectiva dentro de las aulas, sentados todo el tiempo, y en muchas ocasiones recibiendo información de poco interés o utilidad para sus vidas. Es por ello que cuando llega la hora de Educación Física, pueden “liberarse” de dicha situación, tanto física como mentalmente.
ResponEliminaAlgunos lo llaman “el recreo controlado”. Como futuro profesor de Educación Física, no comparto esta apreciación, que infravalora y desprestigia nuestra labor profesional. Pero, ¿quien mejor que nosotros conoce el gran valor intrínseco que puede poseer nuestra asignatura? Así que, ¿por qué no? ¡Seamos los profesores de ese recreo controlado, aprovechemos la oportunidad! Nadie cuestiona a día de hoy la enorme importancia de la biología, la lengua o las matemáticas. Sin embargo, se imparten demasiadas horas en estas materias, cosa que en Educación Física no ocurre, porque esta última está considerada complementaria… ¿Complementaria una asignatura que pretende el desarrollo motriz y la adquisición de hábitos saludables para el bienestar integral de los alumnos? Así es, por desgracia.
Pues bien, en este contexto, es fundamental que los futuros docentes de Educación Física nos concienciemos de la necesidad de influir positivamente sobre la realidad educativa que percibimos. Para ello, creo que es clave la elección de un modelo de diseño curricular basado en el proceso, con una única finalidad: educar en valores. Vamos a sacar partido de todo lo que nos brinda el movimiento humano, ya sea a través de ejercicios, juegos o deportes; situaciones especiales que sólo se dan en Educación Física. Fomentemos las relaciones interpersonales, el compañerismo, la búsqueda de soluciones a los problemas, la autocrítica, el afán de superación, la motivación a plantear metas personales, la autorrealización, el equilibrio cuerpo-mente-espíritu…, partiendo de la implicación y el compromiso del propio profesor. Si bien a la Educación Física no se le concede todo el valor que debiera, hagamos un esfuerzo por innovar como docentes, y hagamos partícipes a todos nuestros alumnos de un aprendizaje de calidad, para que algún día lleguen a considerar la Educación Física como algo realmente importante para la educación de sus hijos.
Els principis de procediment són una forma nova de plantejar-se les classes com a professor. La tasca fonamental d’ aquest ja no és aconseguir els objectius marcats al principi del curs o de la unitat. El seu objectiu principal és plantejar-se què és allò que pot fer ell mateixa per ser un bon professor, pensar com podria actuar d’una manera més justa en les aules i de quina manera la seua ensenyança podria ser més fructífera. És a dir, cada professor busca un tipus de manament com a professional de l’ensenyança que el guien durant tot el procés d’aprenentatge.
ResponEliminaAquesta forma de veure l’ensenyança és ideal, ja que un dels principals problemes de l’assignatura d’ educació física és que els objectius realment importants es poden veure a llarg termini. Per exemple, quan una persona ja és adulta i té hàbits saludables, viu en la cultura de l’esport, és crític amb el seu entorn, coneix el seu cos i les seues limitacions, etc. Les matemàtiques, en canvi, poden mostrar resultats en pocs dies, com per exemple quan algú aprèn a fer una equació o sap resoldre un problema concret.
Pot ser per això que els pares i altres professors no prenen sèriament l’assignatura d’educació física. Però si et pares a pensar en el teu dia a dia, què fas més voltes esport o equacions?
Per tant, pense que com a futurs professor d’educació física no ens hem de preocupar tant per complir els objectius a curt termini. La nostra assignatura és molt més la nostra assignatura busca regalar als xiquets/es un estil de vida, cosa que no pot aconseguir-se en dues setmanes ni en dos anys. Pot ser que mai sapiguem si hem aconseguit allò que volíem inculcar als nostres alumnes, per això nosaltres més que ningú hauríem de centrar l’acció pedagògica en el procés. Pensar en què podem fer dia a dia perquè els nostres alumnes aprenguen bé.
Alguns professor ja s’han plantejat aquesta forma de veure l’ensenyança, com el professor Pedro Morales de la Universitat Pontificia Comillas, que va elaborar el decàleg del bon professor amb un to irónic, però del qual s’extrau perfectament què és ser un bon professional de l’ensenyança per a ell.
Per acabar, diré que en els meus principis de procediment mai faltarien els següents:
1. Fer reflexionar als alumnes sobre tots el aspectes treballats, de tal manera que siguen conscients del seu aprenentatge.
2. Fer sorgir els interessos del alumnes i treballar a partir d’ells.
3. Avaluar-los de forma contínua i molt diversa.
4. Utilitzar molts recursos diferents, innovadors i motivants.
5. Autoevaluar-me de forma contínua.
Abans que res, dir que m’ha agradat molt el comentari d’Espe Garrigós, sobretot la justificació que fa del perquè s’ha de dur a terme un model processual en l’assignatura d’Educació Física: la consecució d’un estil de vida i hàbits saludables no s’aconsegueix de hui per a demà, sinó que és fruit d’un llarg procés, és a dir, cobren molta importància els objectius a llarg termini.
ResponEliminaEn segon lloc, endinsant-me en les maneres d’interpretar les intencions educatives, pense que valorar-les solament en funció dels resultats d’aprenentatge seria un error. L’educació ha de valorar-se en funció dels criteris intrínsecs a la seua realització. En aquest sentit, basant-nos en Stenhouse, partidari d’una proposta d’ensenyament basada en el procés sense recórrer als resultats, veu clau les estratègies d’ensenyament. Les anomena principis de procediment i els defineix com estratègies d’acció que defineixen la finalitat educativa i especifiquen els criteris d’actuació i de decisió, fent referència a l’activitat docent en compte del que han d’aconseguir els alumnes. Les finalitats no s’entenen com el que s’ha d’arribar a aconseguir, sinó que són qualitats del propi procés. És a dir, tenen lloc durant la pròpia pràctica, on es doten de valor. D’aquesta manera pren importància la forma en que es fan les coses i el perquè es fan.
Referent a açò, tot i que pense que aquest model processual pot ser molt rellevant en tot l’àmbit educatiu, és en l’Educació Física on deu tenir encara una major importància, ja que es tracta d’una assignatura on gran part de l’aprenentatge té lloc al mateix temps que ú està practicant. Per tant, es pot afirmar que l’Educació Física té un valor intrínsec molt destacat que la fa diferent d’altres assignatures com per exemple història o geografia.
Amb tot, soc partidari d’aquest model, que a diferència del basat en el producte, atén a una dimensió ètica i moral. I pense que açò és fonamental, ja que en un context educatiu més que ensenyar cal educar. En la meua opinió cal entendre l’espai d’ensenyament com un espai de relació i convivència social on es fomenten actituds democràtiques i cíviques.
Per finalitzar el meu comentari, a continuació establiré una sèrie de principis de procediment, els quals defineixen com a finalitat educativa “l’autonomia de l’alumnat d’Educació Física”:
1. Fomentar les reflexions crítiques dels alumnes així com realitzar propostes de millora al finalitzar la sessió pràctica.
2. Incitar als alumnes a que pensen variants després de cada joc realitzat.
3. Animar als alumnes a que elaboren la pròpia estratègia abans de realitzar un joc.
4. Fomentar la realització de preguntes durant la realització pràctica d’un joc o exercici.
5. Valorar positivament les aportacions significatives de l’alumnat.
Stenhouse, L. (1984). Investigación y desarrollo del curriculum. Madrid: Morata.
Siguiendo con los comentarios de mis compañeros, pienso que el modelo basado en el proceso es una “nueva” vía donde, desde mi punto de vista, debemos de basarnos para que la educación física deje de ser la asignatura de recreo. Aprovechando la motivación y la liberación que siente el niño en la clase de educación física, desde primaria hasta secundaria, debemos de inculcar esa serie de valores de hábitos saludables, sobre la alimentación, sobre el ejercicio y sus beneficios, sobre la responsabilidad y la constancia que requiere, etc.
ResponEliminaHoy en día, y durante mi etapa en la educación secundaria obligatoria, he podido ver como la gran mayoría de profesores se basaban en un modelo técnico, basado en el producto, donde lo que premiaban era al alumno ágil, alto, fuerte, resistente, etc. Mientras que el alumno menos hábil, con menos fuerza, con una constitución más gruesa, sufría las clases, se esforzaba todo lo que podía para no suspender educación física. Ahora bien, me pregunto, de que vale eso? Cuantos alumnos hemos visto que tenían unas condiciones perfectas y no saben respetar al compañero? No saben respetar el deporte? No tienen unos hábitos adecuados? Estamos formando y educando niños o formando deportistas de élite?
Por eso mismo me posiciono a favor del modelo basado en el proceso, donde los resultados seguramente no los puedas ver en un año o dos años, pero si en la edad adulta, y como promulga la LOMCE en sus finalidades, debemos de conseguir la adquisición de hábitos intelectuales y técnicas de trabajo, así como el desarrollo de hábitos saludables, el ejercicio físico y el deporte, y que mejor que la educación física para promover este objetivo.
Mis principios de procedimiento que utilizaría podrían ser:
- Partir de las motivaciones de los alumnos
- Dejar iniciativa al alumnado para que cree sus propios juegos
- Fomentar el dialogo y la participación de los alumnos en la realización de juegos
- Realizar una evaluación continua basándome en las inteligencias múltiples y en la atención a la diversidad.
- Fomentar el compañerismo y las actividades cooperativas.
Es cert que queda ben poc a dir, del que ja ho han fet els meus companys en els anteriors comentaris. La veritat es que estic ben d' acord amb gran part dels punts que han esmentat.
ResponEliminaEl diseny del curriculum es part fonamental de l'acció docent i per tant debem donar-li la importància que cal, es a dir, es on la nostra pràctica plantetja allò que volem trasmetre als nostres alumnes, més enllà dels continguts del currículum oficial. Per tant, triar entre un model técnic o d'altre deliberatiu, ja es tot un pas que em de donar amb fermesa i amb coneixement d'allò que vertaderament volem traslladar a l'aula.
Jo, personalment sóc partidari, com els meus companys, d'utilitzar un model pràctic o deliberatiu i més en aquest àrea com es l'Educació Física, on el 90% dels porcessos educatius son práctics i com ja em dit abans te una potencialitat i un valor intrínsec brutal per a aquell que el coneix i sap generar contextos d'aprenentatge significatiu atenent al principis de procediment (Stenhouse, 1984).
Per al professor aquesta visió deu ser com uns adoctrinaments que guien la seua pràctica docent, es a dir, el disseny de les sesions tenen que tindre com a priorititat unes conviccions cíviques, étiques i morals que vols fer calar en el teu alumnat. I com be han dit abans això no es cosa de un dia ni de dos. Si val la pena, serà un procés costós que podrà tindre continuitat durant tota la escolaritat secundaria i que pot ser ens done fruits al final d'aquesta.
Esta forma de disenyar i d'actuar en la pràctica pot diferenciar-nos molt de la resta de les matèries escolars, perquè ninguna assignatura té tanta potencialitat intrínseca com la nostra, i es per això, que estem davant d'una oportunitat de millorar el estatus de l' Educació Física, per part de tota la societat educativa.
Per últim, com diu Stenhouse, és díficil dir quins principis de procediment establiria, ja que com bé diu, depén del context en el qual es vajen a desenvolupar subsegüentment. Per tant, seguint una visió constructuvista del aprenentatge, deben saber quines son les capacitats que ja poseixen a través dels seus esquemes mentals, per saber on podem intervindre per a generar un desequilibri cognitiu que necessite reequilibrar per assolir l'acomodació (Piaget); tot açò des d'un punt de vista étic i moral.
Encara així en un esforç per idealitzar un context alguns dels principis de procediment que compondrien la meua guía pràctica d'Educa Física podrien ser:
1. Conciència sociocrítica amb els tópics al voltant de l'esport.
2. Sentiment de competéncia i autonomía de l'alumnat.
3. Pensament crític al voltant de la pràctica amb propostes de millora.
4. L'acceptació de valors socioculturals adherits a l'esport com: l'esportivitat, la tolerància, la inclusió, el respecte...
Pense que els principis de procediment son una part important per a l'ensenyament, i més si cap, a l'Educació Física. També assenyalar que aquestos principis conformen la identitat del professor, és a dir, la seua visió de com donar les seues classes i com actuar davant els seus alumnes.
ResponEliminaLa setmana passada tenirem una conferència amb Eloissa Lorente (referent dins l’àrea de l'Educació Física) en la qual tractarem aquest tema. Es va parlar d'un estudi amb el qual un professor a les seues classes d'Educació Física els deia als seus alumnes que com volien que foren les classes, és a dir, els feia partícips del seu propi aprenentatge. Ets clar que no durant tot el curs, però si durant un trimestre. Es va formar així un tipus de consens entre els alumnes i el professor, que baix el meu punt de vista, considere encertat. Per tant, aquest principi que podríem nomenar-lo com pràctic/deliberatiu en el que el professor no té cap paper autoritari, es més actua com a observador, es podria dur a terme en les classes d'EF, però durant un període de temps determinat, com hem anomenat anteriorment.
Els principis de procediment que establiria serien els següents:
1. Consens entre els alumnes i el professor per a crear situacions d'aprenentatge en la pràctica d'Educació Física.
2. El professor ha de guiar aquest consens amb criteri i selecció.
3. Avaluació per part del professor del procés d'aprenentatge en el seu paper d'observador.
4. Proporcionar feedbacks als alumnats després de cada sessió per a millorar els aprenentatges.
Després del dia que vam parlar ha classe sobre aquests principis, va hi haure diferents coses que hem van fer recordar-ho sense molts problemes. ``OBJECTIUS´´ en lletres grans i majúscules, això és el que busca un model basat amb el producte, uns objectius que hem de complir al finalitzar la nostra programació per a saber que hem sigut bons professors i si no ho hem aconseguit, es que no ho som. En realitat, va ser algo xocant per a mi ja que, sempre he pensat que tota persona que vol ensenyar ha de tindre uns objectius que vol aconseguir per a posar-se una ``meta´´ però, el problema es que en este model, no te en comte com aplegar a eixos objectius, lo important es aplegar, aconseguir-los i sentir-nos satisfets de que tots o la majoria dels nostres alumnes els han aconseguit ``cueste lo que cueste´´. A les hores, ací podríem trobar la diferencia amb el model basat en el procediment que aquest no significa que no tinga uns objectius els quals voldria que tots els alumnes els aconseguiren sinó, que es centra més en aplegar a aconseguir eixa ensenyança junt a uns principis de procediment basat en criteris d’actuació ètic i moral que ha de seguir el professor.
ResponEliminaEn mi opinión, los principios de procedimiento que un profesor pueda idear o llevar a cabo en sus clases, son un agente muy importante dentro de la figura de éste en las clases, puesto que a través de ellos, él regirá su comportamiento, actos, formas de enseñanza, etc., para conseguir llegar al fin educativo que se propone al principio de su andadura.
ResponEliminaEs por ello, que los principios de procedimiento me parecen una herramienta imprescindible para el profesor, puesto que a través de su elaboración, éste puede dar solución o encauzar el camino con el que quiere llegar a su fin, aquel que le dé respuestas o que le ayude a completar los objetivos, problemas o hipótesis de enseñanza que se había planteado en un principio, para completar de este modo su enseñanza, o hacer de esta lo más provechosa y fructífera para el alumno.
Esta forma de llevar a cabo la enseñanza, planteada para llegar a todos los alumnos y hacer de la educación física una actividad más participativa, al alcance de todos, y donde todos pueden aportar su granito de arena, personalmente me parece más acertada que un modelo de carácter más tradicional donde solo se buscan resultados, a diferencia de si lo que se intenta es una mayor participación, aportación e interacción de los diferentes puntos de vista del alumnado que asiste a clase.
Finalmente, dentro de los principios de procedimiento que plantearía en mi clase de educación física serían:
-Acuerdo con los alumnos sobre actividades a realizar y criterios de evaluación.
-Aportación de sus opiniones y puntos de vista.
-Autonomía a la hora de poder realizar sesiones o alternativas de las ya propuestas.
-Igualdad de oportunidades y cooperación del alumnado dentro del contexto educativo.
-Evaluación de la implicación e iniciativa del alumnado y feedback correspondiente.
Des d'un punt de vista subjectiu els principis de procediment basats en el model processual, seran diferents depenent del docent, ja que aquest tindrà unes idees per a guiar als seus alumnes i un procés d'ensenyament diferents a un altre docent per a arribar a la finalitat pedagògica. És clar que aquest procés d'ensenyament té una línia la qual no es pot o no s'ha de sobrepassar ja que aquest model guia al docent per a escollir el procés que ha de seguir per a aconseguir els objectius. Aquest procés pots encaminar-ho amb els mitjans que consideres oportuns perquè els alumnes aprenguen, però sempre tenint en compte que el docent no té total llibertat d'adoptar el model que vulga per a aconseguir les finalitats establides.
ResponEliminaAquests procediments són de gran utilitat per a fer pràctiques en classes d'educació física on l'alumne pot interactuar o fins i tot pot donar idees de com millorar la manera de donar les classes al mateix professor, ja que aquest també està aprenent des del punt de vista que els alumnes tenen de cara a les sessions practiques que aquest organitza. El docent s'encarrega d'organitzar-les però açò no vol dir que la seua manera de pensar o de transmetre els valors siguen els correctes, ja que el docent no utilitza l'autoritat per a fer veure que els seus punts de vistes són els únics que hi ha. En el cas que es donen diferents punt de vista, s'estableix el diàleg i el debat i es converteix en una espècie de interactuació entre professor-alumnes. D'aquesta manera existeix un punt de vista enriquidor quant a l'aprenentatge es refereix per als alumnes i el docent sempre que aquest últim sàpia controlar els diferents punts de vista dels alumnes perquè no arribe a repercutir negativament entre ells.
En últim lloc diré que en les classes d´e.f aquests principis deurien aplicar-se sempre de manera pràctica, ja que mitjançant la pràctica d'habilitats motrius, jocs i esports és molt més fàcil dur a terme aquests principis de procediment. On les idees que té el docent per a aconseguir la finalitat pedagògica en la matèria d´e.f són més fàcils en cas que es duga a terme.
Quant als principis de procediment que duria a terme en les meues classes si fóra professor d'educació física serien:
-Demanar idees i propostes de millora noves per al desenvolupament de les sessions pràctiques
-Que aquestes sessions després siguen avaluades per ells mateixos, és a dir, que coses canviarien per a millorar-la amb ajuda del docent.
-Avaluar-los segons el grau de participació i l'interès mostrat en les sessions pràctiques.
-Criteris d'avaluació creant una justícia curricular, és a dir, una avaluació que mostre igualtat de condicions.
2. Pel que fa a aquest model processual, pensé que és una nova forma que te el docent per a poder impartir les seues clases. El fet que li dones més autonomía a l’alumnat és una acció que pot afavorir molt el seu aprenentatge i la seua imaginació i fomenta molt la seua capacitat de resolució de problemas. Però aquest tipus de model pot inclús arribar a ser perillós ja que en docencia, els alumnes de vegades son realment conflictius. En quan els dones un poc de llibertat per fer eleccions per si mateix, no son capaços d’elegir aspectos que els afavorisquen, sinó que fan el que els apeteix o el que els resulta de més comoditat.
ResponEliminaAvuí a dia, la majoria de professors als centres i més en concret els professors amb molts anys al centre utilitzen el model tècnic. Entren a clase, manen els exercicis i els alumnes els completen. Educació física, sent l’assignatura on més a l’aire lliure es treballa i on més s’utilitz el moviment, hauria d’estar implantat un model on els alumnes féren els exercicis mitjançant els recursos i coneiximents que ells tenen.
En la meua opinió, pensé que lo ideal sería un model procesual, però sempre tenint en compte les situacions i característiques de cada centre. S’ha de vore que no tots els centre disposen de material suficient, recursos suficients, però sobretot no disposen d’alumnes preparats per a seguir un model procesual amb ells.
Com a experiencia pose el cas del meu germà, és professor d’Educació Física a un Institut on la majoría d’alumnes son un tant conflictius, com per exemple, gitanos. Ell de vegades em comenta que la seua intenció és fer coses noves i creatives però que en moltes sessions ha intentat donar un poc d’autonomia a l’alumnat i en la majoria de casos ha resultat ser una debacle.
A pesar, d’açò dir que s’ha d’almenys intentar instaurar models procedimentals per a l’alumnat ja que crec que son i serán una ferramenta fonamental per a la docencia en un futur.
Els meus principis de procediment serien.
- Fomentar la motivació i cooperación amb els companys.
- Prendre decisions amb consonancia amb els alumnes.
- Creació de criteris de avaluació justos per a cada alumne.
La necessitat de aclarir la intencionalitat pedagògica per part d'un professor a l'hora de plantejar-me allò que vol ensenyar es clau.
ResponEliminaPer això pense que es clau també el model processual, model en el qual el professor marca la seua pròpia forma d'ensenyança on baix un pautes establides anteriorment, gui l'ensenyança dels seues alumnes on e més important no es aconseguir els objectius de l'assignatura, sinó que el procés d'aprenentatge on l'educació i les ferramentes per a aconseguir-ho predominen, tot baix l'observació i tutela de l'educador.
Per finalitzar, mencionaré que el principis de procediment que es tractaries serien:
1. Varietat en les sessions, tant de material com de innovació.
2. Autoavaluació continua, que es pot millorar de cada sessió?
3. Fer que els alumnes s'interessen, mitjançant cada sessió.
4. Indagació e investigació. Adaptar els gustos als objectius de manera sostenible i eficaç, sempre que es puga.
5. Varietat front a la repetició.
6. Diversitat amb objectivitat.
Si fóra professora d’EF, utilitzaria el model tècnic per a l’aprenentatge de la técnica, com ara moviments específics, un gest esportiu o una habilitat específica. Ja que des del meu punt de vista i experiència, es requereix un rebre unes instruccions especifiques per assolir l’objectiu desitjat. D’aquesta manera, l’execució t’ecnica que es vol aprendre es converteix en l’objectiu i finalitat del procés d’aprenentatage i només hi ha una solució i resposta possible. Per això, el model tècnic és el més adequat per aprendre aquest tipus de competències.
ResponEliminaPer altra banda, quan el contingut es basa més en la táctica o millorar la capacitat de reflexió dels alumnes durant el procés d’aprenentatge, soc més partidària d’utilitzar el model processual. Ja que, és de més importància aconseguir que els alumnes siguen conscients de les seues accions i reflexionen sobre les seues decisions de com actuar. D’aquesta manera, s’avaluarà al l’alumnat conforme a les seues decisions durant la seua intervenció en el procés d’ensenyança.
Un exemple d’aplicació pràctica per a cada principi de procediment seria el següent: per a l’aprenentatge de l’execució correcta d’un tir a porteria de handball utilitzaria el model tècnic. Mentre que per a l’aprenentatge de les estratègies bàsiques en els jocs de canxa dividida utilitzaria el model processual.
Des del meu punt de vista, és molt important tindre una ètica i moral en la nostra intervenció. Per tant, definir uns principis de procediment és bàsic perquè la nostra actuació tinga una intencionalitat pedagògica. D’aquesta manera, haurem d’avaluar inicialment el grup i el context per a saber quins problemes poden sorgir i de quina manera actuarem.
ResponEliminaA diferència del model tècnic, en el model processual ens interessa més el procés que el resultat final. En aquest segon model hi ha una intenció educativa i es busca que l’aprenentatge vaja sent significatiu dia a dia. Per tant, hem de tindre uns principis d’actuació per a dur a terme la nostra actuació i provocar aprenentatges significatius. Que l’alumne senta que forma part del procés, és a dir, produir aprenentatges significatius.
La funció educativa ha d’anar més enllà d’aconseguir unes marques determinades a nivell físic i acadèmic. Professors i alumnes hem de remar en la mateixa direcció, posar-nos d’acord en el que estem fent i per a què. Hem de deixar de costat l’acumulació de coneixements com a forma d’avaluació, ja que amb el temps l’alumne ho oblidarà i no haurem causat cap impacte en el seu procés educatiu.
Com a principis de procediment d’aquesta nova manera de concebre l’educació, m’agradaria destacar els següents:
Negociació professor alumne: prendre decisions després d’un debat sobre ¿quina manera de procedir ens beneficia més a tots?
Intercanvi de rols: posar-se en el lloc dels demés i intentar comprendre quina es la seua situació personal i quins problemes li poden sorgir. D’aquesta manera serem més tolerants i comprensius.
Comprensió i proximitat: ser pròxim a l’alumne, naturalitzar el procés d’ensenyament i eliminar barreres en la comunicació professor- alumne.
Competència: buscar tasques en les que l’alumne se senta competent perquè s’implique més.
Treball en equip: fomentar el treball en equip per compartir distints punts de vista i aprendre a viure en societat.
Desde mi punto de vista, creo que los principios de procedimiento son un punto clave dentro del proceso de Enseñanza, ya que son una pequeña ayuda que se le brinda al profesor para que los pueda utilizar como guía, tanto en su intervención en el aula, como en la manera de plantear las diferentes tareas dirigidas a los alumnos.
ResponEliminaStenhouse, propone que se fomente el modelo de un profesor investigador con la finalidad de que a través de la investigación consiga mejorar su docencia y acercar los aprendizajes a los alumnos. Con este objetivo, Stenhouse propuso los principios de procedimiento, mediante el uso de los principios el docente está aportando la dimensión ética y moral, la cual es un medio para reconstruir los conocimientos que los alumnos tienen fuera de la escuela y además, dan respuesta a los más desfavorecidos. Asimismo, esta dimensión también a tiende a que la tarea del profesor no solo abarca el ámbito de la enseñanza sino que también es su misión educar, a través de la realización de prácticas más socializadoras, en las que prime el sentido del compañerismo y la cooperación.
Los principios de procedimiento que yo establecería si fuese profesora de EF serían los siguientes:
1. Adaptar los contenidos a las características y capacidades de los alumnos.
2. Atender los diferentes intereses de los alumnos para hacer las clases más motivadoras.
3. Utilizar muchos recursos novedosos para los alumnos y así incrementar su motivación frente a la enseñanza.
4. Fomentar la enseñanza a través del trabajo en grupo, la cooperación…
5. Fomentar el pensamiento crítico en los alumnos e invitarles a dar su opinión respecto la práctica para poder mejorarla.
6. Valorar la implicación de alumnado en la práctica.
Creo que los principios de procedimiento son una herramienta muy útil y educativa. Es un instrumento que no tiene sentido utilizarlo dentro de un modelo técnico, ya que estamos hablando de que en este tipo de modelo se obedece únicamente a conseguir unos objetivos marcados para los alumnos. La consecución de estos objetivos es el fin ulterior del proceso de enseñanza. No tiene sentido plantearse los principios de procedimiento en el modelo técnico, ya que estos guían la acción docente y las decisiones durante el proceso de enseñanza. Son criterios de actuación para el profesorado y que debe respetarlos en todo momento, aunque pueden volverse a plantear dependiendo de si el contexto lo requiere. Por lo tanto, el modelo técnico es incompatible con los principios de procedimiento, debido a que el proceso es indiferente mientras se consigan las metas u objetivos establecidos.
ResponEliminaCon respecto al uso de los principios de procedimiento creo que son una herramienta muy educativa. Se plantean de forma abierta y cada profesor debería tener unos diferentes adaptados al contexto donde de las clases. Creo que a través de los principios de procedimiento deberíamos inculcar valores educativos. Mis compañeros, se han quedado únicamente en aspectos dentro de las actividades planteadas durante las sesiones y creo que habría que plantear otros principios, complementarios a los ya propuestos, con un carácter más moral en la actuación del profesorado. Ejemplos de principios de procedimiento con este carácter moral serían los siguientes:
- Respeto del profesor al alumno y entre el alumnado en las opiniones y aportaciones.
- Conservación y mantenimiento del medio ambiente.
- Fomentar un carácter crítico en el alumnado.
- Fomentar hábitos de vida saludable.
No quiero decir que los principios expuestos por mis compañeros sean equívocos, sino que a estos habría que sumarles algunos que se centren más en la trasmisión de valores éticos y morales.
Estoy de acuerdo con las propuestas que realiza O’Connell en su libro “Escuelas y justicia social” (1997), ya que opino que en el colegio debemos de conseguir que todos los alumnos, sin ningún tipo de distinción, se puedan adaptar al ámbito educativo para así poder estar a gusto tanto como en su entorno social como en las dificultades planteadas en las diferentes materias. De este modo, podremos obtener el máximo potencial de cada alumno, obteniendo lo mejor de él.
ResponEliminaHoy en día, y hace años también, es común encontrar ámbitos educativos en los cuales se desfavorece a los niños que son diferentes por razones de sexo, religión, nivel económico, capacidad para obtener buenos resultados en una asignatura… Esto es algo que no puede suceder, y nosotros como futuros profesores tenemos que hacer todo lo posible para conseguir que todos los alumnos tengan realmente las mismas oportunidades y que se trate a todos los alumnos con el mismo respeto.
En mi colegio, los profesores trataban mejor a los alumnos que obtenían buenas notas y que se portaban bien que a los que eran más problemáticos. Este es un problema porque estas potenciando que los alumnos a los que se le da bien un área de conocimiento determinada avance y mejora en ella, pero a los alumnos que les cuesta más los estas apartando e imposibilitando el llegar al nivel que podrían llegar. Tenemos que comprender que cada uno tiene unas habilidades determinadas y que no todos somos iguales. No podemos pedir a todos los alumnos los mismos resultados finales porque no todos parten del mismo punto de partida. Quizás un alumno que ha mejorado mucho más mediante un buen proceso de aprendizaje está siendo mucho menos valorado que otro alumno que no ha hecho nada durante el proceso pero que por habilidades innatas obtiene unos mejores resultados. Debemos tener en cuenta que, como dijo Howard Gardner en su libro “Frames of Frames of Mind: The teory of multiple intelligences” (1983), existen diferentes tipos de inteligencias y cada alumno tendrá más desarrolladas unas que otras, por lo tanto evaluar a todos con la misma prueba no responde a las demandas de O’Connell de estableces un currículum justo.
Por ello debemos adaptar el currículum para que sea lo más justo posible para todos y así conseguir obtener los mejores resultados académicos de cada alumno. El profesor tiene la obligación de que los alumnos superen las posibles barreras sociales y académicas que puedan tener.
También es muy importante enseñar los valores sociales de la igualdad en las aulas, fomentando la tolerancia y el respeto mutuo entre personas con diferentes sexos, religiones, futuras ideologías, situaciones económicas… Es desde bien niños cuando deben comprender que todas las personas tenemos los mismos derechos y que nadie es más que nadie venga de donde venga o sea como sea, porque en el fondo todos somos personas.
Las 3 lógicas de acción curricular que propone son muy adecuadas para obtener el fin que pretende en la educación y por ello creo que se deben tener muy en cuenta en el currículum escolar.
Estas ideas deberían aplicarse en todas las asignaturas, pero es especialmente útil y necesaria la aplicación de éstas a la asignatura de educación física, ya que es una asignatura donde se pueden transmitir muchos más valores, ya sea para bien o para mal (según la competencia del profesor) debido a que los alumnos están en continua interacción social entre ellos y los resultados y habilidades (buenos o malos) están a la vista de todos, pudiendo suceder que los alumnos menos habilidosos sientan miedo o vergüenza por no saber superar los problemas que les presenta la asignatura. Por ello debemos adaptar siempre el currículum a todos los alumnos y asegurarnos de que todos los alumnos se sienten plenamente integrados con todos sus compañeros, con el profesor y con el ambiente escolar.
(PARTE 1)
ResponEliminaPoco por decir queda tras los comentarios de mis compañeros, algunos de los cuales han sido muy acertados. A pesar de ello, voy a intentar aportar mi opinión y mi visión al respecto.
Durante muchos años, en los que se incluyen aquellos en los que yo era alumno en el colegio, el modelo único utilizado por los profesores de todas las asignaturas ha sido el técnico. Mediante esta metodología los profesores se limitaban a enseñar unos conocimientos a los alumnos y estos alumnos tenían que memorizar dichos conocimientos y demostrar que lo habían hecho correctamente mediante pruebas académicas que medían esta capacidad de memorizar. Los resultados obtenidos por estas pruebas eran los que dictaminaban el nivel de conocimientos del alumno respecto a la asignatura. Esto sucedía así en general, y en asignaturas prácticas como la educación física el profesor se limitaba a dar órdenes a sus alumnos sobre qué hacer en cada momento y al final medía sus cualidades físicas, por lo que los que de forma innata tenían mejores habilidades obtenían mejores resultados, ya que la posibilidad de mejora en la pruebas durante las clases eran prácticamente nulas.
Esta metodología de enseñanza solo nos llevaba a tener gente que memorizaba pero no entendía ni comprendía ni era capaz de aplicar los pocos conocimientos que recordaba a situaciones de la vida real, y a alumnos que odiaban la actividad física y que pensaba que como no tenían las mismas habilidades que algunos compañeros “no valían” y que “eso del deporte no era cosa suya”. Por tanto, tenemos alumnos con una 10 en lengua castellana, con amplios conocimientos sobre literatura, morfología y sintaxis, pero que son incapaces de expresarse y comunicarse como toca a la hora de realizar una presentación de un trabajo o de realizar un discurso delante de gente. Tenemos alumnos que no son capaces de resolver un problema cualquiera que la vida le pueda plantear porque nadie les ha enseñado a pensar y a resolver problemas. Son alumnos sin capacidad de innovar, de crear y de improvisar.
El modelo deliberativo es aquel que se centra en el proceso de aprendizaje y de desarrollo de las múltiples inteligencias y no se centra en los resultados finales. Este método permite a los alumnos comprender el porqué de las cosas y les hace capaces de entender lo que están aprendiendo, de encontrar una finalidad en aquello que aprenden. Participan tanto en el proceso de enseñanza que pueden y deben proponer propuestas y además deben juzgar las de los demás compañeros, siempre respetando a todos los compañeros.
Esta metodología les obliga a resolver problemas, por lo que los niños aprenden a pensar, a improvisar, a crear, a innovar… Además, como muchas actividades son propuestas por ellos en mayor o en menor medida, dichas actividades poseen mayor funcionalidad y utilidad en su vida.
(PARTE 2)
ResponEliminaHemos de ser conocedores, como futuros profesores, que si el niño se involucra en la actividad y es partícipe en todo momentos de los procesos de aprendizaje, no solo desarrollará mayor habilidad en gran cantidad de tipos de inteligencia, sino que aprenderá mucho mejor los contenidos académicos que el profesor presente. Ya que no es lo mismo que el profesor diga: vamos a realizar 10 flexiones y luego 10 sentadillas porque lo digo yo, que presentar unos previos conocimientos teóricos y después pedir que realicen una tabla de ejercicios para mejorar la fuerza en piernas y pectoral. Los niños, al tener que utilizar los conocimientos teóricos para realizar una tabla de ejercicios que se ajuste con las peticiones del profesor, aprenderá mucho mejor el contenido, lo entenderá (porque debe aplicarlo) y por lo tanto lo recordará mucho mejor.
Además de todo esto, la metodología deliberativa es muy útil para compensar las desigualdades que presentan los alumnos, ya que no todos los alumnos van a presentar las mismas habilidades y por lo tanto, un modelo técnico donde solo premiáramos los resultados sería del todo injusto para los alumnos con menor habilidad en las pruebas que pidiéramos para evaluar. Es sumamente más interesante la utilidad de este método deliberativo en la consecución de un justo currículum escolar para todos los alumnos y para lograr integrar a todos los alumnos.
Por todo ello, y aunque en algunas situaciones sí que se pueda o incluso sea más útil el método técnico, debemos optar por una metodología de enseñanza deliberativa, donde se busque la calidad del proceso y no de los resultados.
Los principios de procedimiento se formulan con el objetivo de mejorar la calidad educativa del estudiante, dentro del modelo del proceso, más basado en éste que en el resultado final, como gran diferencia entre el modelo técnico.
ResponEliminaLos principios de procedimiento son aquellos valores que se transmite y que se legitima cuando se utiliza un método de enseñanza-aprendizaje.
Los principios de procedimiento deben ir enfocados a educar de una forma democrática, a promover la participación activa de los estudiantes, a fomentar la curiosidad y el gusto, a potenciar la autonomía e independencia intelectual de los niños, apostar por una educación integral en la que ayude al niño a saber, saber hacer y ser.
Como bien dice en el artículo informado, José Diaz Barahona debemos recordar la naturaleza singular la Educación Física respecto al resto de materias, dado que nosotros, a diferencia de las otras asignaturas, trabajamos con el cuerpo y el movimiento;
por lo que estamos sometidos a otros principios y leyes: fisiológicas, biológicas, biomecánicas, y de
sistematización de la motricidad, que es necesario atender (sin desvirtuar en ningún caso el evidente
carácter educativo –que no deportivo- de la Educación Física).
Mis principios de procedimiento serían aquellos que van destinados a fomentar los siguientes puntos:
- Respetar las diferencias individuales, no exigiendo la
misma realización de todos los educandos.
- Facilitar la tarea de aprendizaje; de lo sencillo a lo complejo, de lo fácil a lo difícil, etc.
- El ideal: mínimo esfuerzo máxima eficiencia en el aprendizaje.
- El conocimiento aprendido debe replicarse en otras situaciones de la
vida diaria.
- Cada alumno es un mundo diferente al que debemos atender con
sus aspectos positivos ay aquellos que se deban mejorar.
- Deberemos Calcular bien el volumen de trabajo y los tiempos de recuperación.(densidad de trabajo).
En primer lloc, m’agrada molt haver llegit al voltant dels principis de procediment, ja que parlen d’una aspecte pedagògic que considere essencial en el plantejament inicial de la docència: el compromís del professor amb la seua matèria.
ResponEliminaEls principis de procediment són una referència fonamental per als professors: són en sí mateixos una finalitat pedagògica i suposen una guia contínua per al plantejament de les classes, i a més a més, són modificables i negociables amb l’alumnat.
D’aquesta manera, podria dir que estic d’acord amb els quatre primers principis de procediment que estableix John Elliot en 1993, i que s’especifiquen en el post d’aquest blog.
El primer principi, com també ocorre amb Stenhouse (1984) parla de que els alumnes han de tractar a les classes algunes qüestions de la nostra societat que sovint no s’analitzen i són en molts casos controvertides. Un exemple podria ser el cas de l’assetjament escolar, la identitat de gènere, la orientació sexual, la violència de gènere, etc.
Els següents tres principis expliquen que el professor no ha de condicionar ideològicament als seus alumnes sinó que ha d’utilitzar el diàleg com un mitjà de creació del pensament divergent i com una oportunitat per a que els alumnes compartisquen els seus punts de vista a través del respecte als altres i la mediació. No podria estar més d’acord amb aquestos principis: pense que els alumnes han de ser agents actius del seu propi aprenentatge, que han d’indagar, investigar i reflexionar per tal de formar la seua opinió, i així mateix treballar en la defensa pública del seu discurs.
L’únic principi amb el que no estic completament d’acord és l’últim: el professor és responsable de la qualitat i el nivell d’aprenentatge dels seus alumnes. Per descomptat, sempre he pensat que el professor es responsable de la qualitat de la seua docència, però no pense que siga l’únic responsable en l’aprenentatge dels seus alumnes, ja que hi ha altres factors implicats: l’entorn socio-econòmic, els materials de que disposa el professor, els problemes personals de l’alumne, etc.
En definitiva, prenent com a referència als autors Stenhouse (1984) i Elliot (1993), els principis de procediment que establiria en el meu cas serien:
- Desenvolupar la capacitat reflexiva i originar el pensament crític de l’alumnat a partir de metodologies basades en la indagació i l’autodescobriment.
- Treballar la creativitat dels alumnes a les classes.
- Crear situacions positives per a estimular les relacions afectives entre els alumnes i dels alumnes amb el professor.
- Originar el gust per la pràctica d’activitat física.
- Desenvolupar l’autoconcepte i l’autoestima dels alumnes.
- Desenvolupar l’autonomia de l’alumnat.
Fonts de referència:
Stenhouse, L. (1984). Investigación y desarrollo del currículum. Madrid: Morata.
Al igual que la majoria dels meus companys estic a favor de la utilització del model deliberatiu, ja que dóna una major llibertat i autonomia a l’alumne a l’hora de desenvolupar qualsevol activitat, i és aquesta llibertat la que permet l’adquisició de coneixements pràctics. Aquesta afirmació no vol dir que el model tècnic no tinga els seus avantatges o que no l’utilitzara durant la meua carrera de professor. Pense, que un bon docent d’educació física deu saber utilitzar ambos models i vore quin és el que millor s’adapta als seus alumnes per intentar aconseguir uns objectius o altres fixats pel currículum.
ResponEliminaNo obstant, aquell model que més m’agradaria utilitzar per a la dotació de coneixements als meus alumnes és el deliberatiu perquè és un model basat en el procés i no tant en el resultat, i en aquesta assignatura on sol haver molta diferència tècnica i física deuria valorar-se més el procés que el resultat, sense menysprear, ni molt menys, als alumnes amb majors condicions físiques i tècniques.
En quant a les pautes que seguiria la meua actuació docent serien:
1. Donar gran autonomia a l’alumnat, sobretot en cursos més avançats.
2. Fer deliberar a l’alumnat, es a dir, que les activitats proposades no s’hagen d’executar i ja està, sinó fer-los pensar sobre com seria millor o pitjor actuar i perquè, comprensió del joc.
3. Participació activa i crítica de l’alumnat. Que realitzen les seues propostes i que donen els seus punts de vista sempre que vullguen, per a açò és necessari crear un clima de confiança per a que ningú tinga vergonya d’actuar.
4. Difondre aquells valors establerts pel currículum com el respecte a través de la pràctica.
Al igual que la majoria dels meus companys estic a favor de la utilització del model deliberatiu, ja que dóna una major llibertat i autonomia a l’alumne a l’hora de desenvolupar qualsevol activitat, i és aquesta llibertat la que permet l’adquisició de coneixements pràctics. Aquesta afirmació no vol dir que el model tècnic no tinga els seus avantatges o que no l’utilitzara durant la meua carrera de professor. Pense, que un bon docent d’educació física deu saber utilitzar ambos models i vore quin és el que millor s’adapta als seus alumnes per intentar aconseguir uns objectius o altres fixats pel currículum.
ResponEliminaNo obstant, aquell model que més m’agradaria utilitzar per a la dotació de coneixements als meus alumnes és el deliberatiu perquè és un model basat en el procés i no tant en el resultat, i en aquesta assignatura on sol haver molta diferència tècnica i física deuria valorar-se més el procés que el resultat, sense menysprear, ni molt menys, als alumnes amb majors condicions físiques i tècniques.
En quant a les pautes que seguiria la meua actuació docent serien:
1. Donar gran autonomia a l’alumnat, sobretot en cursos més avançats.
2. Fer deliberar a l’alumnat, es a dir, que les activitats proposades no s’hagen d’executar i ja està, sinó fer-los pensar sobre com seria millor o pitjor actuar i perquè, comprensió del joc.
3. Participació activa i crítica de l’alumnat. Que realitzen les seues propostes i que donen els seus punts de vista sempre que vullguen, per a açò és necessari crear un clima de confiança per a que ningú tinga vergonya d’actuar.
4. Difondre aquells valors establerts pel currículum com el respecte a través de la pràctica.
Podemos entender como principios de procedimiento las estrategias procesuales que orientan al docente en el proceso de enseñanza y que definirán el fin educativo. Para ello se establecerán criterios de actuación y decisión dentro de una dimensión ética y moral. Tiene una utilidad muy práctica ya que es el seguimiento de unas líneas de actuación, con un compromiso educacional, que servirá como pautas de intervención (guía) al profesorado durante el desarrollo de las clases, para determinar la intencionalidad educativa de las propias. Por otra parte, puesto que estos criterios siempre deberán estar presentes en la programación de las clases, serán abiertos, provisionales y modificables según el criterio del docente.
ResponEliminaLos objetivos operativos se dan dentro de una racionalidad técnica, un proceso racional que permite averiguar los medios más adecuados para conseguir un fin predeterminado de la enseñanza, contextualizado dentro de un modelo eficaz de rendimiento y aprendizaje, que es el modelo técnico, mientras que los principios de procedimiento se establecen en una racionalidad práctica, contextualizado dentro de un modelo muy educativo, que además tiene presente una dimensión ética y moral, el modelo práctico, donde la enseñanza se da dentro de una interacción comunicativa con la realidad y sus alumnos, donde el profesor, mediante la reflexión y el pensamiento, es capaz de encontrar solución a los problemas de las zonas indeterminadas que posee la práctica, como son la incerteza, la singularidad y el conflicto de valores
En el modelo técnico se le dará total importancia al fin mientras que el medio estará subordinado a este, es decir, que cualquier instrumento utilizado con la intención de conseguir los objetivos propuestos estará bien justificado, aunque no se dé dentro de unas condiciones éticas y moralmente aceptables. Por otra parte, los principios de procedimiento se dan dentro del modelo deliberativo donde fines y medios son lo mismo, son dos realidades complementarias. Aquí no son los medios los que se utilizan para conseguir una finalidad, sino que definen la finalidad. Serán tan importantes los instrumentos que se utilicen en el proceso como aquello que se quiera conseguir como fin.
En conclusión, teniendo en cuenta los principios de Stenhouse, estoy de acuerdo en que el profesor debe ser un recurso que guie en la enseñanza, más que una autoridad, y que anime al alumnado a que reflexionen, debatan, discutan, extraigan conclusiones, busquen información, se planteen preguntas… Es por ello que los principios de procedimiento establecería como profesor serían aquellos que van destinados a fomentar los siguientes puntos:
• Fomentar en el alumnado la “necesidad de aprender”. Es decir, conseguir que el alumnado no busque solo aprender por obtener buenas calificaciones, sino por la propia necesidad de hallar las respuestas. Para ello el profesor debe crearles incertidumbre y que se cuestiones las cosas.
• Que los contenidos estén relacionados con la realidad. El alumnado debe conocer el porqué de la cosas, es importante que conozcan la utilidad que tiene lo que están aprendiendo.
• Dar autonomía al alumnado. Para ello sería conveniente fomentar la utilización de fuentes de información, enseñar a investigar con criterio y favorecer una reflexión crítica en el alumnado.
• Realizar clases prácticas, donde los alumnos puedan debatir y compartir experiencias tanto entre compañeros como con el profesor, intentando conseguir que el alumnado este activo y presente durante el mayor tiempo posible.
• Que ningún alumno, independientemente de sus cualidades, pueda sentirse inferior, incapaz o indiferente al resto. Además de no castigar el error del alumnado.
Siguiendo la línea comentada por mis compañeros, es básico cambiar el modelo técnico por un modelo deliberativo que se base en el proceso y no sólo en el resultado. Cabe recordar que el desarrollo madurativo y fisiológico en las etapas de secundaria varia mucho de un alumno a otro por lo que no se puede exigir a todos el mismo resultado sino que habrá que basarse en el proceso. (Quizás no en su totalidad ya que hay muchas técnicas o prácticas que pueden ser muy bien aprendidas por todo el alumnado desde un modelo directivo).
ResponEliminaEn un modelo basado en el proceso, el profesor define los problemas de su propia práctica. Para ello ha de escribir sobre estas, investigar y divulgarlo con el resto de cuerpo del profesorado, consiguiendo prácticas más igualadoras y justas. Como dice Phil Jackson en su libro "La vida en las aulas", existen nuevos problemas de investigación, curriculum oculto, estudio de particularidades y cosas que chocan a los que el profesorado ha de ser capaz de dar solución. Y para esto se ha de partir como decimos de uno modelo basado en el proceso, en el que los principios de procedimiento, seguidos de unos principios de acción sean el elemento clave (Conel RW --> Lógica de compensación, lógica de la oposición y lógica del currículum contrahegemónico)
Para mí, unos principios de procedimiento que podría seguir en mis inicios como docente serían los siguientes:
1. Flexibilidad e individualización en los contenidos, adaptándolos a las características del alumnado.
2. Elección de contenidos por parte del alumnado y construcción de su propio conocimiento (Este sería el primordial, una elección de contenidos basada en los gustos y motivaciones del alumnado. Lejos de un modelo directivo en el que el profesor es un aplicador de conocimientos, los alumnos son los que con el profesor como guía van a construir su propio conocimiento, alejándolos del modelo ideológico de conocimiento del que nos habla Habermas en su teoría del conocimiento, en el que la ciencia tiene especial interés por el control y adoctrinamiento de las personas)
3. Modelo alumno-profesor a través de la especialización en el contenido elegido (Esto hace que el alumno se implique y tenga que reflexionar sobre la práctica y como aprenderla y enseñarla. Este conocimiento es mucho más significativo que si nos dan todo hecho y sólo nos mandan cumplir ciertas tareas)
4. Fomentar el pensamiento crítico en los alumnos para la mejora de las prácticas educativas y de sus posibilidades reales de cambio tanto a nivel educativo como social
En mi opinión, los principios de procedimiento son claves a la hora de impartir la enseñanza de una materia, porque si los aplicas significa que estás haciéndolo desde una finalidad pedagógica dándole importancia al proceso y no al fin o a los resultados, como lo hacen aquellos que prefieren aplicar el modelo técnico. Así pues, los principios de procedimiento nos marcan la intencionalidad del profesor a la hora de impartir su materia, aunque como es lógico siempre habrán diferencias dependiendo del docente.
ResponEliminaAdemás, si los principios de procedimiento se aplican en el área que a nosotros nos concierne, que es la de educación física, creo que se da un salto cualitativo de la materia, ya que estás dándole al alumno la posibilidad de interactuar, de reflexionar, de dar ideas, de participar no solo en cuanto a las acciones en si, sino también en su elaboración y en la evaluación y análisis de los resultados.
Dicho esto, los principios de procedimiento que aplicaría a día de hoy en mis clases de educación física estarían orientados a:
1. Involucrar al alumnado a través del pensamiento crítico, dando la posibilidad a la creación de sus propias sesiones y permitiendo el análisis de las mismas por parte de los compañeros.
2. Acordar los objetivos y los criterios de evaluación conjuntamente con el alumnado.
3. Valorar el interés, la participación y el esfuerzo como componentes actitudinales durante el transcurso de las sesiones.
4. Fomentar el trabajo en equipo y la cooperación así como la autonomía individual, en la medida de lo posible.
Després de llegir els principis de procediment de Stenhouse, vaig a respondre a la pregunta que planteja el meu company Pere en el blog: ¿ Quins principis de procediment establiríeu vosaltres si fóreu professors i professores d'EF?
ResponEliminaDes de el meu punt de vista lo millor seria:
- Fomentar en el alumnat la “necessitat d’aprendre”. Es a dir, aconseguir que l’alumnat no busque només aprendre per a obtenir bones qualificacions, sinó per la pròpia necessitat de trobar les respostes. Per això, el professor deu crear-les incertesa i que es qüestionen les coses.
- Que els continguts estén lo més relacionats possible amb la realitat. L’alumnat deu conèixer el perquè de les coses, es important que coneguen la utilitat que té el que estan aprenent.
- Donar autonomia al alumnat. Per a això seria convenient fomentar l’ utilització de fonts d’informació, ensenyar a investigar amb criteri i afavorir una reflexió critica en el alumant.
- Realitzar classes, on els alumnes puguen debatre i compartir experiències tant entre companys com amb el professor, intentant que l’alumnat estiga actiu i present durant el major temps possible.
- Que ningú alumne, independentment de les seues qualitats, puga sentir-se inferior, incapaç o indiferent al rest. A més de no castigar el error de l’alumnat.
Tenint en compte els principis de Stenhouse, estic d’acord en que el professor deu ser un recurs que guie en la ensenyança, mes que una autoritat. I que anime l’alumnat a què reflexionen, debaten, discutisquen, extraguen conclusions, busquen informació, es plantegen preguntes... en definitva, com ocorreguera de desitjable és que es mantingueren participatius durant tota la classe i amb un gran interés per aprendre."